Una tragèdia evitable

Quantes persones hi havia en el Madrid Arena en el moment de la tragèdia de Halloween? Esta és una de les claus fonamentals en la investigació, que haurà de determinar si la festa superava la capacitat legal. Es van vendre 9.600 entrades, la capacitat és per a 10.600 persones. Però es va demanar permís per a una festa de 7.000 i alguns testimonis parlen de 15.000 i inclús 20.000 assistents.

Tres xiques de 18 anys d'edat van morir després de patir una parada cardiorespiratòria traumàtica; una quarta va ser traslladada a l'hospital Dotze d'Octubre i una altra més a La Fundació Jiménez Díaz i ambdós es troben en estat greu, desgraciadament finalment van morir també.

Qui és el responsable?

Em fa por pensar pensar que qualsevol haguera pogut ser la víctima, qualsevol del meu grup d'amigues, o jo, em fa por només pensar la sensació de tindre set persones damunt i sentir com amb 500 quilos de més et va faltant l'aire, poc a poc... Igual que augmenta la meua por només de pensar-ho, també la meua impotència, les meues ganes de plorar i de cridar-li al món que està boig, que cada vegada es va corrompent més i més pels diners... i sí, crec que eixe ha sigut el culpable de la mort d'aquestes cinc xiques, els diners i l'avarícia.

Una persona que organitza una festa d' eixes característiques ha de plantejar-se tot el que puga ocórrer en ella abans de que se li passe pel cap vendre més de vint mil entrades, perquè per a llavar-se les mans, o llevar-se el mort de damunt, mai millor dit, diran que van ser menys de la mitat, ajustant-se com puguen a la llei, però hi ha fotos, vídeos, i inclús menors que van aconseguir entrar a la fiesta... com ho van aconseguir? es van fer invisibles per a passar sense ser vistes pel segurata? o, simplement venien millor els seus 22 euros d'entrada? indignant... i el pitjor és que açò continuarà passant, i quatre, cinc, o sis famílies continuaran plorant en les seues cases la pèrdua de les seues seues filles per quatre rics negligents que volen més, i ajuntaments que ho permeten, guanyant també amb aquestes festes o concerts.

Amb la meua poca experiència i poca capacitat de reacció en moments com aquestos, supose que cap paraula és prou, així que sense més, el meu més sentit condol per la mort de les joves, i molta molta molta força per lluitar i fer que tots els culpables que hi haja ho paguen.

Siguem l'excepció que trenque la regla

Hui m'ha abellit parlar d'un tema que crec que està afectant cada vegada més a la nostra societat i és d'eixos que no tenim tot ho present que deuríem. 

Si ens parem a pensar en com vestim, com ens comportem, o si ens fem (franja) o ens tintem el pèl blau verd o groc, ens adonarem de que ens guiem per 'lo que es lleva' i 'lo que està de moda'. Som masses de gent que es mou per ideals de moda i no pel que de veritat ens agrada. I crec que d'ací vénen també molts problemes com l'anorèxia i la bulímia, i és que probablement si enviàrem a una model actual als anys trenta, la portarien a engreixar abans de que desfilara. Contrasta molt i és molt xocant o cridaner que ara si no mides metre setanta i peses cinquanta quilos, si portes uns pantalons verds de vellut verd amples i no el nou model estret de talla 32 que ha sorgit al nou desfil de NY ja no eres guapa, ja no eres moderna o ja no vas a la moda... i per tant pots tindre per assegurat que et miraràn.
I ara jo em pregunte, en quina classe de societat vivim? Per què no regir-nos pels nostres propis gustos i ideals sense pensar en els gustos de la nostra societat?
I si voleu portar el pèl groc, verd o morat porteu-ho, i si preferiu els pantalons de campana o de vellut als de pana,  per què no? 
Cal canviar estos ideals i estes modes que tot el món seguix i fer d'esta zoociedad una societat nova, amb gent que no es deixe guiar i amb personalitat. 
Tant de bo algun dia tots ens conscienciem d'açò.

Marina

Fa un any, el meu pare em va regalar un llibre, crec que encara que em va dir que se l'havíen recomanat, me'l va comprar pel simple fet de que portara el meu nom com títol.
Vaig començar a llegir-lo el primer dia, i vaig acabar-lo dos díes després. La veritat, aquell llibre que portava el meu nom em va fer pensar.
La historia estava situada a Barcelona, al barri de Sarrià si no recorde mal i parla de la història d'amor entre dos xiquets de la meua edat, bonica història amb tràgic final.
Ella vivia amb el seu pare en una casa a la que podríem calificar com misteriosa, fet que va despertar la curisitat del xic, intern a un col·legi proper a la casa, i que va decidir un dia entrar.
Quan va conèixer a Marina va saber que s'enamoraria d'ella, una xica guapísima i amb un gran cor que no feia altra cosa que cuidar de son pare, ja que li havia dit a Óscar, el xic, que estava malalt.
Després de uns mesos de incomptables aventures que viuen en les quals Marina decideix compartir un poc la seua vida amb ell, descobrirem que la xiqueta que tant cuidava de son pare estaba molt greu, que la malalta era ella, i que no es podia salvar... 
Tinc que confesar que acabé llegint aquest llibre amb la cara plena de llàgrimes, sé que per a que jo plore no fa falta gran cosa... però aquest llibre em va donar molta pena. 
Vaig pesar que sempre tindria un final millor si el que morira fora el pare, però no, aleshores vaig comprendre que a vegades la gent també se'n va quan viu els millors anys de la seua vida, quan més feliç és, i quan li queden mil coses per fer i disfrutar, així es que viviré sempre al màxim, ja que com diu mon pare, mai saps el que pot passar.

"Marina em va dir una vegada que sols recordem el que mai va succeir. Pasaria una eternitat abans de que poguera comprendre aquelles paraules"

Ens anem de concert xiques?!

Hui contaré el dia que vaig passar ahir, no tinc paraules...
Vaig anar amb Vicky i Laura de concert, vam vore a Dani Martin, el cantant del grup que fa uns anys es va separar, "el canto del loco", uns dels meus preferits.
Fou fantàstic, després d' arribar a Alacant unes quantes hores abans per fer cola conseguírem posar-nos en primera fila, això sí, colant-nos un poquet, ja que hi havia gent que va dormir al carrer, en la porta de la plaça de bous, per a que ningú se li adelantara, però allí estàvem nosaltres tres, fent el que fora.


Aquest xic es l'ídol de Vicky, i la veritat és que era més emocionant vore el concert amb ella i veure que va disfrutar com ningú.
Va cantar mooooolt molt bé, igual que als seus discs, no se li anava la veu ni una mica, i encara que és típic que el diga, era guapíssim !!!
Ens van portar els pares de Laura a Alacant, estàvem nerviosísimes, arribàrem a les cinc i mitja i el concert va començar a les deu... Després vam tornar a Elx amb la tia de Vicky a la una, ella també havia vist el concert amb la germaneta de Vicky.


Ah, i per cert, que sort va tindre la germaneta de Vicky! La vam alçar quan el cantant estava més prop de nosaltres i li va mandar un petó! Què xic més simpàtic!
La veritat és que mai oblidaré el dia d'ahir, fou meravellós.

Dia de la dona treballadora

El 8 de març és actualment el Dia Internacional de la Dona Treballadora, i està reconegut per la Organització de les Nacions Unides (ONU). És un diada tradicionalment aprofitada per reivindicar el feminisme. Aquest dia commemora la lluita de la dona per la seua participació juntament amb l'home al camp del treball i la societat en general.

La instauració d'aquesta data com a Dia Internacional de la Dona s'atribueix a la celebració de la data a l'incendi ocorregut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. En aquest haurien mort un centenar de treballadores que s'havien declarat en vaga i tancat dins la fàbrica.

A banda de tot això, jo sols puc afegir que em pareix que aquest dia deuria d'anomenarse simplement dia del treballador, ja que si el que es pretén amb aquest és la igualtat o fins i tot la no discriminació, no deuria d' haver ninguna diferència entre home i dona, i per tant crec que el nom del dia és una mica inadequat.
Pero també he de dir que em pareix fantàstic que aquest dia es puga celebrar, que la mort de les cent dones a la fàbrica a Nueva York es puga recordar i que almenys servisca per a dir que lo estem aconseguint, que dia a dia i pas a pas podrem dir que vivim en una socientat on no hi ha ninguna diferència entre nàixer home o nàixer dona.

Per últim, afegir que el color malva de la publicitat que es fa i tot el que podem trobar d'aquest dia és perquè segons es diu, el color de la tela amb la que es treballava el dia de l'incendi era aquest.

Shrek

Sé que poca gent, practicament ningú dels meus companys parlarà d'una pel·lícula de dibuixos animats com és aquesta, i crec que esixe ha sigut el motiu fonamental d'aquest post, eixe i que aquesta és una de les meues favorites per diferents raons que després nombraré.

Shrek presenta uns pensaments clarament irracionals: 'no sóc més que un lleig i estúpid ogre egoísta...estic millor sol...'. Entén que el seu aspecte, segons ell, lleig i horrible, no el fan acceptable per a la resta del món i que ningú el pot voler. Per això, s'amaga després de múltiples 'capes' que utilitza com a cuirasses per a protegir-se de l'exterior.

Aquesta història, la història d'aquest ogre esúpid enamorat de Fiona, una bella princesa que acabarà convertint-se en ogre també, mostra una sèrie de valors fonamentals dels que veiem cada dia a la nostra societat, de valors com poden ser l'amistat amb el seu amic "Asno"o l'amor. També es mostra el rebuig cap al material i la superficialitat de la gent.
Recomane aquesta pel·lícula aparentment de xiquets, és molt bona, i el que tinga el gust de vore-la disfrutarà d'una bona estona.

Carnestoltes i alcohol

Hem eixit al periòdic!! Crec que en un dia com el del dissabte passat no és possible no divertir-se al carrer d'Elx.
Hem triomfat, estic segura!
D' on han eixit dues bob esponjes, un faraó recent traigut del mateix Egipte i una boja xiqueta disfressada de "pipí calzaslargas" amb el seu mico i tot ?
És impressionant, gent disfressada per tota banda, música, rises i fins i tot festa.
Sí, en definitiva, molta festa!
Per als xics de hui en dia, aquesta festa de la que parle va sempre lligada a l'alcohol, i el trobe penós i una mica patètic segons el meu punt de vista i la concepció que ara tinc de "festa". Crec,és més, tinc comprovat que no fa falta i menys en un dia com aquest del que estic parlant beure i acabar la nit sense recordar res, o acabar assegut al banc d'un simple parc marejat, i... quina llàstima, no?
Però bé, crec també que això no es podrà resoldre mai tampoc.

Açí, la foto al periòdic que he nombrat abans.

Jo sempre he sigut d'eixes persones que sempre estan a favor de que cadascun faça el que vulga respectant sempre al rest, però ja dic que si la meua simple opinió serveix per a qualsevol que ho llija, disfrutar dels amics, de la nit, de la festa en definitiva és millor sent coscient cada segon. Almenys, jo ho tinc comprovat, i puc prometre que no vos penedireu.