Més prop que lluny

Fa dos anys, la meua professora de castellà mandà com deures fer una poesia per a després fer un caligrama, no importava el tema, sols devia ser una poesia formant el dibuix característic d'aquestos poemes.
Jo vaig elegir l'engrunsadora del meu iaio, la persona més bona que he tingut la sort de conéixer, un exemple de vida, saviesa i experiència.

Només ella coneixia la veritat, el perquè d'aquella soledat. 
Fidel consellera, passava al seu costat llargues nits en vela, 
fidel companyera, només ella sabia el pes de la seua espera. 
Els últims versos només ella els va a escoltar, ella, 
La seua engrunsadora, sempre al seu costat.


Una data clavada en el alma, un quinze de setembre que pica com una ferida que intenta curar-se amb sal. Qui no ha perdut a un familiar? A qui no li haja passat, primer donar-li l'enhorabona, no sap la sort que té. I al que li haja passat, com la llei de vida fa que siga, dir-li que tant de bo recorde als seus com jo recorde als meus iaios.

I a vegades trobar-te al tancar els ulls, mirant-me des d'aquell racó del meu cor del què sé, mai tindràs que mudar-te... perque si no ets tu, no sóc jo, i aleshores, no som res,

La teua néta