A la meua germana francesa,

Hui vull parlar del que se sent quan deixes part de tu en una altra part del món. 

L'any passat vaig fer un intercanvi amb una xica francesa de la meua edat, la veritat és que em vaig tomar el viatge com una aventura més en compte d'un viatge amb la finalitat d'aprendre, a pesar de l'amor i tot el que m'agrada el francés. Em vaig llançar a l'aventura, i probablement fins ara puc dir sense equivocar-me que eixa ha sigut la millor experiència de la meua vida, una experiència curta, sí, però intensa. Fer un viatge d'aquestes característiques et fa madurar, aprendre, guanyar confiança en ti mateixa, saber desenvolupar-te sense ningú que t'ajude a fer-ho i parlar amb la gent amb la que segur que sols comparteixes aficions, perque de llengua i cultura molt poquet tens de paregut. I parlar, i parlar i mes parlar... conèixer gent fantàstica a qui comences a estimar en tres dies, vore com una família que no et coneix de cap et tracta com un membre més, fent l'impossible per a què et sentes com en la teua casa.

Cada nit contar-li a eixa persona una cosa diferent de la teua vida, i saber que t'estaràs expressant com els indis, i riure cada segon per això. 

I al final, després de dies de gran convivència, d'amistat, d'haver compartit roba, maquillatge, secrets, excursions, passejos, nits, festes i torne a repetir, amistat, et dónes compte que has aprés. T'adones de que saps francés, o el poc que saps és prou per a disfrutar de eixa nova gent, de noves terres, de noves experiències, i et dónes compte també que t'has d'anar, i patixes, i plores, i t'abraces a la teua nova germana francesa com si fóra l'última vegada que fores a veure-la, i sincerament, puc dir que eixe va ser el pitjor moment del meu viatge, la despedida, eixe moment va ser el que em va fer comprendre que vaig viure tot el que podia viure allí, i m'alegra saber que ho vais fer al màxim.

Amb açò només vull incitar-vos a viatjar, i per què no a fer intercanvis, i a deixar-vos trossets de vosaltres perduts pel món. Vos invite a decubrir nous idiomes, i amb ells nous llocs i noves cultures, al cap i a la fi vos invite a disfrutar. 

I per últim, puc dir-vos que tinc clar que tornaré a veure a Brenda, ella és la part de mi que es va quedar en Metz, França.

FINS PROMPTE  

Més prop que lluny

Fa dos anys, la meua professora de castellà mandà com deures fer una poesia per a després fer un caligrama, no importava el tema, sols devia ser una poesia formant el dibuix característic d'aquestos poemes.
Jo vaig elegir l'engrunsadora del meu iaio, la persona més bona que he tingut la sort de conéixer, un exemple de vida, saviesa i experiència.

Només ella coneixia la veritat, el perquè d'aquella soledat. 
Fidel consellera, passava al seu costat llargues nits en vela, 
fidel companyera, només ella sabia el pes de la seua espera. 
Els últims versos només ella els va a escoltar, ella, 
La seua engrunsadora, sempre al seu costat.


Una data clavada en el alma, un quinze de setembre que pica com una ferida que intenta curar-se amb sal. Qui no ha perdut a un familiar? A qui no li haja passat, primer donar-li l'enhorabona, no sap la sort que té. I al que li haja passat, com la llei de vida fa que siga, dir-li que tant de bo recorde als seus com jo recorde als meus iaios.

I a vegades trobar-te al tancar els ulls, mirant-me des d'aquell racó del meu cor del què sé, mai tindràs que mudar-te... perque si no ets tu, no sóc jo, i aleshores, no som res,

La teua néta

Una tragèdia evitable

Quantes persones hi havia en el Madrid Arena en el moment de la tragèdia de Halloween? Esta és una de les claus fonamentals en la investigació, que haurà de determinar si la festa superava la capacitat legal. Es van vendre 9.600 entrades, la capacitat és per a 10.600 persones. Però es va demanar permís per a una festa de 7.000 i alguns testimonis parlen de 15.000 i inclús 20.000 assistents.

Tres xiques de 18 anys d'edat van morir després de patir una parada cardiorespiratòria traumàtica; una quarta va ser traslladada a l'hospital Dotze d'Octubre i una altra més a La Fundació Jiménez Díaz i ambdós es troben en estat greu, desgraciadament finalment van morir també.

Qui és el responsable?

Em fa por pensar pensar que qualsevol haguera pogut ser la víctima, qualsevol del meu grup d'amigues, o jo, em fa por només pensar la sensació de tindre set persones damunt i sentir com amb 500 quilos de més et va faltant l'aire, poc a poc... Igual que augmenta la meua por només de pensar-ho, també la meua impotència, les meues ganes de plorar i de cridar-li al món que està boig, que cada vegada es va corrompent més i més pels diners... i sí, crec que eixe ha sigut el culpable de la mort d'aquestes cinc xiques, els diners i l'avarícia.

Una persona que organitza una festa d' eixes característiques ha de plantejar-se tot el que puga ocórrer en ella abans de que se li passe pel cap vendre més de vint mil entrades, perquè per a llavar-se les mans, o llevar-se el mort de damunt, mai millor dit, diran que van ser menys de la mitat, ajustant-se com puguen a la llei, però hi ha fotos, vídeos, i inclús menors que van aconseguir entrar a la fiesta... com ho van aconseguir? es van fer invisibles per a passar sense ser vistes pel segurata? o, simplement venien millor els seus 22 euros d'entrada? indignant... i el pitjor és que açò continuarà passant, i quatre, cinc, o sis famílies continuaran plorant en les seues cases la pèrdua de les seues seues filles per quatre rics negligents que volen més, i ajuntaments que ho permeten, guanyant també amb aquestes festes o concerts.

Amb la meua poca experiència i poca capacitat de reacció en moments com aquestos, supose que cap paraula és prou, així que sense més, el meu més sentit condol per la mort de les joves, i molta molta molta força per lluitar i fer que tots els culpables que hi haja ho paguen.

Siguem l'excepció que trenque la regla

Hui m'ha abellit parlar d'un tema que crec que està afectant cada vegada més a la nostra societat i és d'eixos que no tenim tot ho present que deuríem. 

Si ens parem a pensar en com vestim, com ens comportem, o si ens fem (franja) o ens tintem el pèl blau verd o groc, ens adonarem de que ens guiem per 'lo que es lleva' i 'lo que està de moda'. Som masses de gent que es mou per ideals de moda i no pel que de veritat ens agrada. I crec que d'ací vénen també molts problemes com l'anorèxia i la bulímia, i és que probablement si enviàrem a una model actual als anys trenta, la portarien a engreixar abans de que desfilara. Contrasta molt i és molt xocant o cridaner que ara si no mides metre setanta i peses cinquanta quilos, si portes uns pantalons verds de vellut verd amples i no el nou model estret de talla 32 que ha sorgit al nou desfil de NY ja no eres guapa, ja no eres moderna o ja no vas a la moda... i per tant pots tindre per assegurat que et miraràn.
I ara jo em pregunte, en quina classe de societat vivim? Per què no regir-nos pels nostres propis gustos i ideals sense pensar en els gustos de la nostra societat?
I si voleu portar el pèl groc, verd o morat porteu-ho, i si preferiu els pantalons de campana o de vellut als de pana,  per què no? 
Cal canviar estos ideals i estes modes que tot el món seguix i fer d'esta zoociedad una societat nova, amb gent que no es deixe guiar i amb personalitat. 
Tant de bo algun dia tots ens conscienciem d'açò.

Marina

Fa un any, el meu pare em va regalar un llibre, crec que encara que em va dir que se l'havíen recomanat, me'l va comprar pel simple fet de que portara el meu nom com títol.
Vaig començar a llegir-lo el primer dia, i vaig acabar-lo dos díes després. La veritat, aquell llibre que portava el meu nom em va fer pensar.
La historia estava situada a Barcelona, al barri de Sarrià si no recorde mal i parla de la història d'amor entre dos xiquets de la meua edat, bonica història amb tràgic final.
Ella vivia amb el seu pare en una casa a la que podríem calificar com misteriosa, fet que va despertar la curisitat del xic, intern a un col·legi proper a la casa, i que va decidir un dia entrar.
Quan va conèixer a Marina va saber que s'enamoraria d'ella, una xica guapísima i amb un gran cor que no feia altra cosa que cuidar de son pare, ja que li havia dit a Óscar, el xic, que estava malalt.
Després de uns mesos de incomptables aventures que viuen en les quals Marina decideix compartir un poc la seua vida amb ell, descobrirem que la xiqueta que tant cuidava de son pare estaba molt greu, que la malalta era ella, i que no es podia salvar... 
Tinc que confesar que acabé llegint aquest llibre amb la cara plena de llàgrimes, sé que per a que jo plore no fa falta gran cosa... però aquest llibre em va donar molta pena. 
Vaig pesar que sempre tindria un final millor si el que morira fora el pare, però no, aleshores vaig comprendre que a vegades la gent també se'n va quan viu els millors anys de la seua vida, quan més feliç és, i quan li queden mil coses per fer i disfrutar, així es que viviré sempre al màxim, ja que com diu mon pare, mai saps el que pot passar.

"Marina em va dir una vegada que sols recordem el que mai va succeir. Pasaria una eternitat abans de que poguera comprendre aquelles paraules"

Ens anem de concert xiques?!

Hui contaré el dia que vaig passar ahir, no tinc paraules...
Vaig anar amb Vicky i Laura de concert, vam vore a Dani Martin, el cantant del grup que fa uns anys es va separar, "el canto del loco", uns dels meus preferits.
Fou fantàstic, després d' arribar a Alacant unes quantes hores abans per fer cola conseguírem posar-nos en primera fila, això sí, colant-nos un poquet, ja que hi havia gent que va dormir al carrer, en la porta de la plaça de bous, per a que ningú se li adelantara, però allí estàvem nosaltres tres, fent el que fora.


Aquest xic es l'ídol de Vicky, i la veritat és que era més emocionant vore el concert amb ella i veure que va disfrutar com ningú.
Va cantar mooooolt molt bé, igual que als seus discs, no se li anava la veu ni una mica, i encara que és típic que el diga, era guapíssim !!!
Ens van portar els pares de Laura a Alacant, estàvem nerviosísimes, arribàrem a les cinc i mitja i el concert va començar a les deu... Després vam tornar a Elx amb la tia de Vicky a la una, ella també havia vist el concert amb la germaneta de Vicky.


Ah, i per cert, que sort va tindre la germaneta de Vicky! La vam alçar quan el cantant estava més prop de nosaltres i li va mandar un petó! Què xic més simpàtic!
La veritat és que mai oblidaré el dia d'ahir, fou meravellós.

Dia de la dona treballadora

El 8 de març és actualment el Dia Internacional de la Dona Treballadora, i està reconegut per la Organització de les Nacions Unides (ONU). És un diada tradicionalment aprofitada per reivindicar el feminisme. Aquest dia commemora la lluita de la dona per la seua participació juntament amb l'home al camp del treball i la societat en general.

La instauració d'aquesta data com a Dia Internacional de la Dona s'atribueix a la celebració de la data a l'incendi ocorregut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. En aquest haurien mort un centenar de treballadores que s'havien declarat en vaga i tancat dins la fàbrica.

A banda de tot això, jo sols puc afegir que em pareix que aquest dia deuria d'anomenarse simplement dia del treballador, ja que si el que es pretén amb aquest és la igualtat o fins i tot la no discriminació, no deuria d' haver ninguna diferència entre home i dona, i per tant crec que el nom del dia és una mica inadequat.
Pero també he de dir que em pareix fantàstic que aquest dia es puga celebrar, que la mort de les cent dones a la fàbrica a Nueva York es puga recordar i que almenys servisca per a dir que lo estem aconseguint, que dia a dia i pas a pas podrem dir que vivim en una socientat on no hi ha ninguna diferència entre nàixer home o nàixer dona.

Per últim, afegir que el color malva de la publicitat que es fa i tot el que podem trobar d'aquest dia és perquè segons es diu, el color de la tela amb la que es treballava el dia de l'incendi era aquest.