Fa un any, el meu pare em va regalar un llibre, crec que encara que em va dir que se l'havíen recomanat, me'l va comprar pel simple fet de que portara el meu nom com títol.
Vaig començar a llegir-lo el primer dia, i vaig acabar-lo dos díes després. La veritat, aquell llibre que portava el meu nom em va fer pensar.
La historia estava situada a Barcelona, al barri de Sarrià si no recorde mal i parla de la història d'amor entre dos xiquets de la meua edat, bonica història amb tràgic final.
Ella vivia amb el seu pare en una casa a la que podríem calificar com misteriosa, fet que va despertar la curisitat del xic, intern a un col·legi proper a la casa, i que va decidir un dia entrar.
Quan va conèixer a Marina va saber que s'enamoraria d'ella, una xica guapísima i amb un gran cor que no feia altra cosa que cuidar de son pare, ja que li havia dit a Óscar, el xic, que estava malalt.
Després de uns mesos de incomptables aventures que viuen en les quals Marina decideix compartir un poc la seua vida amb ell, descobrirem que la xiqueta que tant cuidava de son pare estaba molt greu, que la malalta era ella, i que no es podia salvar...
Tinc que confesar que acabé llegint aquest llibre amb la cara plena de llàgrimes, sé que per a que jo plore no fa falta gran cosa... però aquest llibre em va donar molta pena.
Vaig pesar que sempre tindria un final millor si el que morira fora el pare, però no, aleshores vaig comprendre que a vegades la gent també se'n va quan viu els millors anys de la seua vida, quan més feliç és, i quan li queden mil coses per fer i disfrutar, així es que viviré sempre al màxim, ja que com diu mon pare, mai saps el que pot passar.
"Marina em va dir una vegada que sols recordem el que mai va succeir. Pasaria una eternitat abans de que poguera comprendre aquelles paraules"
Hui contaré el dia que vaig passar ahir, no tinc paraules...
Vaig anar amb Vicky i Laura de concert, vam vore a Dani Martin, el cantant del grup que fa uns anys es va separar, "el canto del loco", uns dels meus preferits.
Fou fantàstic, després d' arribar a Alacant unes quantes hores abans per fer cola conseguírem posar-nos en primera fila, això sí, colant-nos un poquet, ja que hi havia gent que va dormir al carrer, en la porta de la plaça de bous, per a que ningú se li adelantara, però allí estàvem nosaltres tres, fent el que fora.
Aquest xic es l'ídol de Vicky, i la veritat és que era més emocionant vore el concert amb ella i veure que va disfrutar com ningú.
Va cantar mooooolt molt bé, igual que als seus discs, no se li anava la veu ni una mica, i encara que és típic que el diga, era guapíssim !!!
Ens van portar els pares de Laura a Alacant, estàvem nerviosísimes, arribàrem a les cinc i mitja i el concert va començar a les deu... Després vam tornar a Elx amb la tia de Vicky a la una, ella també havia vist el concert amb la germaneta de Vicky.
Ah, i per cert, que sort va tindre la germaneta de Vicky! La vam alçar quan el cantant estava més prop de nosaltres i li va mandar un petó! Què xic més simpàtic!
La veritat és que mai oblidaré el dia d'ahir, fou meravellós.
