Marina

Fa un any, el meu pare em va regalar un llibre, crec que encara que em va dir que se l'havíen recomanat, me'l va comprar pel simple fet de que portara el meu nom com títol.
Vaig començar a llegir-lo el primer dia, i vaig acabar-lo dos díes després. La veritat, aquell llibre que portava el meu nom em va fer pensar.
La historia estava situada a Barcelona, al barri de Sarrià si no recorde mal i parla de la història d'amor entre dos xiquets de la meua edat, bonica història amb tràgic final.
Ella vivia amb el seu pare en una casa a la que podríem calificar com misteriosa, fet que va despertar la curisitat del xic, intern a un col·legi proper a la casa, i que va decidir un dia entrar.
Quan va conèixer a Marina va saber que s'enamoraria d'ella, una xica guapísima i amb un gran cor que no feia altra cosa que cuidar de son pare, ja que li havia dit a Óscar, el xic, que estava malalt.
Després de uns mesos de incomptables aventures que viuen en les quals Marina decideix compartir un poc la seua vida amb ell, descobrirem que la xiqueta que tant cuidava de son pare estaba molt greu, que la malalta era ella, i que no es podia salvar... 
Tinc que confesar que acabé llegint aquest llibre amb la cara plena de llàgrimes, sé que per a que jo plore no fa falta gran cosa... però aquest llibre em va donar molta pena. 
Vaig pesar que sempre tindria un final millor si el que morira fora el pare, però no, aleshores vaig comprendre que a vegades la gent també se'n va quan viu els millors anys de la seua vida, quan més feliç és, i quan li queden mil coses per fer i disfrutar, així es que viviré sempre al màxim, ja que com diu mon pare, mai saps el que pot passar.

"Marina em va dir una vegada que sols recordem el que mai va succeir. Pasaria una eternitat abans de que poguera comprendre aquelles paraules"

Ens anem de concert xiques?!

Hui contaré el dia que vaig passar ahir, no tinc paraules...
Vaig anar amb Vicky i Laura de concert, vam vore a Dani Martin, el cantant del grup que fa uns anys es va separar, "el canto del loco", uns dels meus preferits.
Fou fantàstic, després d' arribar a Alacant unes quantes hores abans per fer cola conseguírem posar-nos en primera fila, això sí, colant-nos un poquet, ja que hi havia gent que va dormir al carrer, en la porta de la plaça de bous, per a que ningú se li adelantara, però allí estàvem nosaltres tres, fent el que fora.


Aquest xic es l'ídol de Vicky, i la veritat és que era més emocionant vore el concert amb ella i veure que va disfrutar com ningú.
Va cantar mooooolt molt bé, igual que als seus discs, no se li anava la veu ni una mica, i encara que és típic que el diga, era guapíssim !!!
Ens van portar els pares de Laura a Alacant, estàvem nerviosísimes, arribàrem a les cinc i mitja i el concert va començar a les deu... Després vam tornar a Elx amb la tia de Vicky a la una, ella també havia vist el concert amb la germaneta de Vicky.


Ah, i per cert, que sort va tindre la germaneta de Vicky! La vam alçar quan el cantant estava més prop de nosaltres i li va mandar un petó! Què xic més simpàtic!
La veritat és que mai oblidaré el dia d'ahir, fou meravellós.

Dia de la dona treballadora

El 8 de març és actualment el Dia Internacional de la Dona Treballadora, i està reconegut per la Organització de les Nacions Unides (ONU). És un diada tradicionalment aprofitada per reivindicar el feminisme. Aquest dia commemora la lluita de la dona per la seua participació juntament amb l'home al camp del treball i la societat en general.

La instauració d'aquesta data com a Dia Internacional de la Dona s'atribueix a la celebració de la data a l'incendi ocorregut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. En aquest haurien mort un centenar de treballadores que s'havien declarat en vaga i tancat dins la fàbrica.

A banda de tot això, jo sols puc afegir que em pareix que aquest dia deuria d'anomenarse simplement dia del treballador, ja que si el que es pretén amb aquest és la igualtat o fins i tot la no discriminació, no deuria d' haver ninguna diferència entre home i dona, i per tant crec que el nom del dia és una mica inadequat.
Pero també he de dir que em pareix fantàstic que aquest dia es puga celebrar, que la mort de les cent dones a la fàbrica a Nueva York es puga recordar i que almenys servisca per a dir que lo estem aconseguint, que dia a dia i pas a pas podrem dir que vivim en una socientat on no hi ha ninguna diferència entre nàixer home o nàixer dona.

Per últim, afegir que el color malva de la publicitat que es fa i tot el que podem trobar d'aquest dia és perquè segons es diu, el color de la tela amb la que es treballava el dia de l'incendi era aquest.

Shrek

Sé que poca gent, practicament ningú dels meus companys parlarà d'una pel·lícula de dibuixos animats com és aquesta, i crec que esixe ha sigut el motiu fonamental d'aquest post, eixe i que aquesta és una de les meues favorites per diferents raons que després nombraré.

Shrek presenta uns pensaments clarament irracionals: 'no sóc més que un lleig i estúpid ogre egoísta...estic millor sol...'. Entén que el seu aspecte, segons ell, lleig i horrible, no el fan acceptable per a la resta del món i que ningú el pot voler. Per això, s'amaga després de múltiples 'capes' que utilitza com a cuirasses per a protegir-se de l'exterior.

Aquesta història, la història d'aquest ogre esúpid enamorat de Fiona, una bella princesa que acabarà convertint-se en ogre també, mostra una sèrie de valors fonamentals dels que veiem cada dia a la nostra societat, de valors com poden ser l'amistat amb el seu amic "Asno"o l'amor. També es mostra el rebuig cap al material i la superficialitat de la gent.
Recomane aquesta pel·lícula aparentment de xiquets, és molt bona, i el que tinga el gust de vore-la disfrutarà d'una bona estona.

Carnestoltes i alcohol

Hem eixit al periòdic!! Crec que en un dia com el del dissabte passat no és possible no divertir-se al carrer d'Elx.
Hem triomfat, estic segura!
D' on han eixit dues bob esponjes, un faraó recent traigut del mateix Egipte i una boja xiqueta disfressada de "pipí calzaslargas" amb el seu mico i tot ?
És impressionant, gent disfressada per tota banda, música, rises i fins i tot festa.
Sí, en definitiva, molta festa!
Per als xics de hui en dia, aquesta festa de la que parle va sempre lligada a l'alcohol, i el trobe penós i una mica patètic segons el meu punt de vista i la concepció que ara tinc de "festa". Crec,és més, tinc comprovat que no fa falta i menys en un dia com aquest del que estic parlant beure i acabar la nit sense recordar res, o acabar assegut al banc d'un simple parc marejat, i... quina llàstima, no?
Però bé, crec també que això no es podrà resoldre mai tampoc.

Açí, la foto al periòdic que he nombrat abans.

Jo sempre he sigut d'eixes persones que sempre estan a favor de que cadascun faça el que vulga respectant sempre al rest, però ja dic que si la meua simple opinió serveix per a qualsevol que ho llija, disfrutar dels amics, de la nit, de la festa en definitiva és millor sent coscient cada segon. Almenys, jo ho tinc comprovat, i puc prometre que no vos penedireu.

Unes vacances com altres

Estic pensant de què puc escriure hui, i com la setmana passada vaig fer un post del meu viatge a Londres, com ja vaig dir, impressionant, ara crec que contaré com puc passar el meu temps igual o millor a casa amb els meus.
Parlaré de, per exemple, les vacances d'estiu, que per a mi solen ser molt paregudes cada any, ja que l'economia no permet fer gran cosa.
Quasi sempre estic al meu camp açí, a Elx.
Aquest es troba al costat del dels meus oncles, i això és fantàstic per què la meua relació amb ells no pot ser millor.
Aquesta casa a la que passe el mes d'agost és humil, menudeta, però molt acollidora.
Segur que a qualsevol que li preguntaren on passaria les volgudes vacances d'agost no anomenaria el meu xicotet refugi al que puc allunyar-me del món uns quants dies, però per al meu parèixer, els dies que passe allí, els diners no els poden comprar.

Crec que una de les raons fonamentals per la que les meues vacances son així, és pel meu germà Raúl, ell és petit, ahir mateix va complir set anys, y crec que el meu camp és el lloc en el que millor pot estar, i no perque siga un poc salvatge, que ho és, sino perquè allí es comporta com una altra persona, allí no té límits com al pis en la ciutat.

Ell conta cada dia que passa per a que arribe agost, i quan per fin es complisc el seu desig, és una persona nova.

Segons ma mare, el meu germà i jo som iguals, ella diu que jo també estaba pendent del calendari des de juny fa uns anys.

Per això, per molt que m'agrade viatgar, per molt que puga dessitjar tindre més diners, sempre podré dir que tinc moltíssimes coses mijors, d'eixes que es valoren per damunt de qualsevol altra.

Londres

Ja cansada de parlar sobre sèries de televisió que m’agraden i de la impressió que tinc d’elles, he decidit canviar de temes, i el que més m’apeteix ara és parlar sobre moments únics de la meua vida, moments que m’han agradat viure i que no seré capaç d’oblidar mai.

El primer post serà del meu viatge a Londres.

Era la primera vegada que jo eixia del país sense els meus pares, i la veritat, fou una experiència única i meravellosa.

El primer dia no podia creure on estava. Tot era nou i molt, molt bonic.

Vaig conèixer gent molt interessant, fins i tot a gent que ara va a la meua classe i amb els que mai havia parlat.

També va ser una bona experiència per practicar angles, encara que, la veritat, pel carrer es podia escoltar quasi més espanyol que angles.

Mai podia imaginar que seria un viatge com aquell, han sigut els quasi quatre-cents euros millors gastats en molt de temps.